els pets

Descripción

Els Pets neixen la nit de Nadal de 1985 a Constantí, petit poble del Tarragonès on Lluís Gavaldà, veu i guitarra, Joan Reig, bateria i veu, i Falin Cáceres, baix, es reforcen ràpidament amb dues veus femenines, Les Llufes i comencen a tocar per la seva comarca davant un públic incondicional i bulliciós que gaudeix amb la frescor i l’humor del grup. 

Amb aquesta formació s’autofinancien el seu primer disc 'Els Pets' (Discmedi 1989) amb el que donen a conèixer arreu del país la seva música, dotada d’un gran eclecticisme, i les seves lletres compromeses, provocadores i dotades d’un gran sentit de l’humor.

Acumulen 20 anys d'història i gairebé 15 CDs. L'últim és "l'àrea petita".

Amb “l’àrea petita” Els Pets s’espolsen del damunt un silenci voluntari de tres anys i ho fan amb un disc que aposta rotundament per una voluntat de girar full i mirar endavant. I és que amb aquest nou disc el grup de Constantí ha decidit redefinir el seu so sense perdre la essència que els ha fet ser probablement l’únic grup veterà encara vigent per les noves generacions. Ajudats per en Raül Fernández “Refree” a la producció Els Pets han construït un disc lluminós i artesanal on es reinventen sense perdre la seva manera de fer. A “l’àrea petita” no hi ha pilots automàtics ni repetició d’esquemes antics, hi ha una voluntat de despullar les cançons d’artificis i trampes per ensenyar-les sense cap vergonya. És probablement el disc més arriscat de la seva carrera però això no amaga una voluntat tossuda de que manin les melodies i el que expliquen, anant a l’arrel de la cançó de la manera més directa sense maquillatges ni impostures.

El títol del disc ens dona algunes pistes. “l’àrea petita” és la zona on cal definir-se, on no es possible cap tipus d’especulació. És el lloc on et retrates de debò, on no pots fingir o contemporitzar si no vols ser castigat. És també la zona on tot acaba tenint sentit, on es finalitzen i es concreten totes les jugades per molt impossibles que semblin en un principi. No, no és una zona idíl•lica, també hi ha joc subterrani, cops de colze i errades clamoroses, però també plenitud i èxtasi i això fa que sigui un lloc de debò, potser la zona més real del camp i d’aquest joc fascinant que la gent que hi entén en diuen fer cançons.